Guia · Llegat

Què regalar a un pare que ja ho té tot

Fa vuitanta anys, no vol res i l’any passat li vau comprar una jaqueta que encara té l’etiqueta posada. Aquesta guia és per a aquest cas exacte.

Hi ha una edat a partir de la qual regalar es fa impossible. La persona ja té tot el que necessita, ja no vol acumular res més i, si li pregunteu què vol, us dirà que no us gasteu els diners. És sincer: a partir dels setanta, la majoria de la gent ja no vol objectes.

El resultat és previsible. Cada any acabeu comprant una versió lleugerament diferent del mateix: roba que no es posarà, un aparell que no farà servir, un val per a un restaurant on no anirà. I cada any teniu la mateixa sensació incòmoda d’haver complert un tràmit.

El problema no és que no sapigueu què comprar. És que allò que li falta no es compra en una botiga.

01Per què els objectes ja no funcionen

Als trenta anys, un regal serveix per resoldre una manca. Als vuitanta, ja no queden mancances materials: queda temps, queda memòria i queda una certa por que allò que has viscut desaparegui amb tu.

Això explica una cosa que segurament heu vist a casa. Que a partir d’una certa edat la gent gran repeteix històries. No és distòrsia ni manca de conversa: és un intent de deixar-les dipositades en algú. Explicar per tercera vegada com era el poble abans de la carretera és una manera de demanar que algú ho reculli.

Un regal que reculli això no competeix amb la jaqueta. Juga en una altra categoria.

02Les cinc opcions que sí que funcionen

1. La seva història, escrita

Un llibre de memòries fet a partir d’entrevistes. Algú s’asseu amb ell unes quantes tardes, l’escolta, ho ordena i ho imprimeix enquadernat. És el regal amb més retorn emocional que existeix en aquesta franja d’edat, per una raó simple: durant el procés algú li dedica hores senceres a escoltar-lo, i això ja és el regal abans que el llibre existeixi.

2. Un retrat pintat

No una foto ampliada: un retrat a l’aquarel·la o a l’oli treballat a partir de fotografies. Funciona especialment bé en parelles grans i en noces d’or, perquè permet retratar-los junts amb una dignitat que la fotografia domèstica no dóna.

3. Una escultura

Un bust, unes mans entrellaçades, la figura del gos que va ser un membre més de la família. És el format que més sorprèn perquè gairebé ningú sap que es pot encarregar.

4. La seva veu, gravada

Poca gent hi pensa i és el que més es troba a faltar després. Teniu centenars de fotos dels vostres pares i probablement cap enregistrament de més de deu segons de com parlen. Aquí expliquem com fer-ho bé.

5. Temps amb data al calendari

Si el pressupost és zero, això segueix funcionant: un compromís escrit de dinar plegats un dissabte al mes durant un any, amb les dotze dates ja posades. La gràcia és la data, no la intenció.

03«No vol que li facin res»

És l’objecció més freqüent i gairebé sempre és falsa. El que no vol és molestar, que no és el mateix. Molta gent gran d’aquesta generació ha crescut amb la idea que parlar d’un mateix és una forma de vanitat.

La manera de saltar-ho no és insistir, és canviar l’enquadrament. No li digueu «volem fer un llibre sobre tu». Digueu-li «els néts no saben res de com era allò i algú els ho ha d’explicar». Deixa de ser un homenatge, que li fa vergonya, i passa a ser un encàrrec, que és una cosa que aquesta generació accepta sense discutir.

Funciona en la immensa majoria dels casos. I quan comença a parlar, sol costar més aturar-lo que engegar-lo.

04Els terminis, que és on falla tothom

Un llibre de memòries no s’improvisa. Entre les entrevistes, la redacció, la revisió amb la família i la impressió passen entre dos i quatre mesos segons el format. Un retrat a l’oli, entre quatre i vuit setmanes. Una escultura, més.

• Per a Nadal, encarregueu-ho al setembre.
• Per a un aniversari rodó, tres mesos abans.
• Si la persona té la salut delicada, no espereu cap data. Aquesta és l’única recomanació d’aquesta guia que fem amb urgència: les entrevistes s’han de fer mentre es puguin fer.

Aquest últim punt és el motiu pel qual escrivim aquesta guia. La conversa que ens arriba més sovint no comença amb «què li regalo»; comença amb «ho vaig anar deixant».