«La casa del carrer Major»
Seis tardes de conversación con su abuela, convertidas en un libro para nueve nietos.
- Libro
- Catalán
- Tapa de tela
- 120 páginas
Edició privada de nou exemplars
Converses enregistrades entre juny i setembre de 2026
Redacció i edició: ARBORA
Composició en Times New Roman
Imprès a Barcelona
del carrer MajorMemòriesARBORA · Moià · 2026
perquè sàpiguen d’on venen.
Vaig néixer al número 14 del carrer Major, a l’habitació que dona al pati, el 7 de març de 1946. La mare deia que aquell dia va nevar, i jo me l’he cregut tota la vida, encara que la tieta Rosa juraria que només feia un fred que pelava. A casa érem set: els pares, l’avi Joan, tres germans i jo, que era la petita i la que més parlava.
La casa era estreta i alta, com totes les del carrer. A baix hi havia el taller del pare, que feia olor de cola i de serradures; al primer pis, la cuina i el menjador, on es feia tota la vida; i a dalt de tot, les golfes, on teníem prohibit pujar i on, és clar, pujàvem cada tarda. Des de la finestra de les golfes es veia el campanar i, els dies clars, el Montseny tot blanc. La mare hi estenia la roba a l’hivern, i nosaltres ens amagàvem entre els llençols fent veure que era un vaixell.
El carrer era el nostre món. Els matins hi passava el lleter amb el carro, i a la tarda les dones treien les cadires a la porta i
feinejaven parlant d’una vorera a l’altra, de manera que no hi havia res que passés al poble que no se sabés abans de sopar. Jo m’asseia al graó de casa amb la llibreta de l’escola i feia veure que estudiava. En realitat escoltava. Sempre he escoltat més que no pas he estudiat, i potser per això ara tinc tantes coses per explicar.
A casa sempre hi havia algú cantant. El pare cantava sarsueles mentre clavava, la mare cantava el que sentia a la ràdio i l’avi Joan cantava cançons de quan era jove que ningú més sabia. Jo pensava que totes les cases eren així. Fins que vaig anar a dormir a ca la meva amiga Teresa i em vaig adonar que allà, a l’hora de sopar, només se sentia el soroll de les culleres. Aquella nit vaig enyorar casa meva per primera vegada, i tenia vuit anys.
* * *
L’hivern del cinquanta-sis va ser el més fred que recordo. El pou del pati es va glaçar i el pare va haver de trencar el gel amb el martell gros. Ens vam passar tres setmanes dormint tots al menjador, al voltant de l’estufa, amb els matalassos per terra. Els grans ho recorden com una època dolenta. Jo, en canvi, no he estat mai tan feliç: a la nit, a les fosques, l’avi ens explicava històries de quan va anar a treballar a les fàbriques de Manresa, i nosaltres no sabíem mai quines eren veritat i quines s’inventava.
Una d’aquelles nits em va dir una cosa que encara porto a sobre. Jo li vaig preguntar per què sempre cantava, si de vegades les coses anaven malament. I ell em va contestar:
«Perquè una casa on se sent cantar és una casa on no s’hi ha rendit ningú.»
No ho vaig entendre fins molts anys després, quan ja tenia els meus fills i vaig descobrir que jo també cantava fent el sopar els dies que més em pesaven.
Ara, quan torno al carrer Major, la casa ja no és nostra. La van vendre el setanta-vuit, quan va morir la mare. Hi viu una família jove que ha pintat la façana de color groc i ha posat testos a tots els balcons. M’agrada. Quan hi passo pel davant m’aturo una mica i escolto. De vegades, des del pati, se sent una criatura que canta.
El taller era el lloc on el pare deixava de ser el pare i es convertia en l’Andreu Puig, ebenista. Allà dins tenia una altra veu i unes altres mans. Jo hi entrava amb permís, sense tocar res, i em quedava asseguda al tamboret de la porta mirant com feia anar el ribot.
Feia mobles per a mig poble. Calaixeres per a les noies que es casaven, cadires per al casino, una porta nova per a la rectoria que encara hi és, i taüts, quan feia falta, perquè en aquella època el fuster ho feia tot. D’aquests no en parlava mai. Els feia de nit, quan nosaltres dormíem, i l’endemà al matí el taller estava escombrat i ell tenia els ulls cansats. Un dia li vaig preguntar per què no ens deixava veure’ls, i em va dir que hi havia feines que es fan amb les mans i feines que es fan amb el cor, i que aquelles eren de les segones.
Tenia un llapis gros darrere l’orella que no se li queia mai, i una llibreta negra on apuntava les mides de tot el poble. Sabia
l’amplada de les finestres de mitja vila. Quan algú venia a encarregar-li una cosa, ell obria la llibreta, passava el dit per les pàgines i deia: «La vostra cuina fa dos metres trenta-quatre. Hi cabrà justa.» I sempre hi cabia.
A mi em va ensenyar a fer servir la garlopa quan tenia deu anys, d’amagat de la mare, que deia que allò no era cosa de noies. Em posava les mans sobre les meves i em feia sentir la fusta. «No la forcis», em deia, «la fusta et diu cap on vol anar.» Jo no en vaig fer mai ofici, però aquella frase l’he fet servir per a tot: per pujar els fills, per aguantar el meu home quan es va posar malalt, per acceptar que les coses de vegades van per on volen i no per on tu les vols portar.
Quan el pare es va jubilar, el taller es va quedar tancat molts anys. Les eines van anar desapareixent, repartides entre cosins i veïns que les demanaven per a una feina i no les tornaven. Jo només vaig voler una cosa: la llibreta negra. La tinc al calaix de la tauleta de nit, i de tant en tant l’obro i llegeixo les mides de cases que ja no existeixen, de cuines on van sopar famílies que ja no hi són. És el llibre d’història més bonic del poble, i només l’ha llegit una persona.
